La CAM un saqueig de tots.

.
Mai s'ha vist que quan un ciutadà esta esgotat, vaja el poder polític a salvar la seua malparada economia, donant-li diners a canvi de res, ni exigir-li resposta a la seua gestió, i en el cas de la CAM encomanada per eixe mateix poder polític.

Durant els anys de la rajola, només miràvem les nostres mans, a on ens arribaven bitllets de 100 i inclús de 500, tan fàcilment, que arribem a pensar que açò de la crisi seria com una riuada, tipus ruptura de la Presa de Tous, una vegada aconseguit el màxim nivell, baixaria a poc a poc. Però en esta crisi s'ha quedat l'aigua entollada.

Els polítics, i ens n'anem a centra en la nostra comunitat, es van llançar a les grans i megalomanícas obres que arribaren fins a les més altes cimes de grandesa i poder. Perquè la fava els arribara ben alta, la d'Alacant havia de despuntar, van realitzar tot tipus d'obres, parcs temàtics i mundials de diversa índole.

Fins al Papa, enlluernat pels emissaris ,  va caure en temptació resultant-li gratis per a ell,  a quant eixim cada ciutadà d'esta Comunitat?.

Però per a això estava la molt sanejada i ben dirigida Caixa d'Estalvis del Mediterrani. Fa uns mesos, se la posava com a exemple de gestió i bon fer, però resulta que davall del medalló taronja de l'emblema, hi havia, un niu d'estepes consentides.

Es va demanar crèdit per la Generalitat  o les diputacions a les Caixes del Mediterrani i Bancaixa. Els diners a fons perdut no tenien fons. Els directius, polítics, empleats i sindicats, presentaven les seues minutes (més que minutes eren hores), ells mateixa  es concedien crèdits a 0 % d'interés i s'augmentaven sous i concedien premis de jubilació, que més aïna eren robatoris escalonats.

I mentres oposició, treballadors i sindicats, callats, perquè?,  per a ells també hi havia part de la tortada?.
I ara, un banc es queda amb la ruïna que no vol ningú i els impositors de l'orgull provincial, van a les oficines brutes i sense condicionament d'aire, amb un personal rebotat, i sabent que un grup de mafiosos, protegits pels beneficiats, estan de rosetes, perquè ningú s'atrevix a dir mu, perquè a ell no l'engarjolen també, per participar, encobrint amb el seu silenci, el més gran dels saquejos patits pels alacantins en segles.

I els senyors, els grans eminents d'esta província, ficats a consellers, envanint-se amb mafiosos en iots  farcits de meretrius que els relaxaren de tant d'estrés. L'estrés que comporta, robar a treballadors i jubilats que confien en una bona gestió dels seus estalvis.  Eminents que li'ls confien nous llocs, des dels que puguen continuar portant el mateix tren de vida que fins al moment.

I mentres els valencians, “menys fots”, per excel·lència, sense reaccionar.

Pues res, que ens donen.