Sense pols. Sense vergonya.

El 16 d'agost de 1898, Francisco Silvela, historiador, advocat i polític, escrivia en “El Temps” de Madrid el seu celebre, SENSE POLS.

L'articul ho va escriure Francisco Silvela, arran de la pèrdua total dels territoris d'Amèrica, en el que es va venir anomenar, “el desastre del 98”. Transcrivim unes frases d'aquest article, escrit fa 114 anys, i que podria aplicar-se a la situació de desastre actual.

             "Homes Il·lustres, fins a quan sereu
de cor dur? Per què estimeu
la vanitat i aneu després de la mentida?."
(Isaías. Salm IV )

"Volguérem sentir aqueixes o semblants paraules brollant dels llavis del poble; però no se sent gens: no es percep agitació en els esperits, ni moviment en les gents.

Els doctors de la política i els facultatius de capçalera estudiaran, sens dubte, el mal: discorreran sobre els seus orígens, la seua classificació i els seus remeis; però el més alié a la ciència que preste alguna atenció a assumptes públics observa aquest singular estat d'Espanya: on se vullga que es pose el tacte, no es troba el pols.

Monàrquics, republicans, conservadors, liberals, tots els que tinguen algun interès en què aquest cos nacional viva, és força s'alarmen i preocupen amb tal succés.

Parlaven amb eloqüència els oradors en les càmeres de sacrificar l'última pesseta i vessar la postrer gota de sang... dels altres; obsequiaven els Ajuntaments als soldats, que saludaven i marxaven submissos, portant a la memòria l'Au César dels gladiadores romans: sonava la Marxa de Cádi ; aplaudia la premsa, i el país, inert, deixava fer.

Que contemplen tal i tan notori estrall els estranys amb indiferència, i que ho assenyalen i ho facen constar els que pogueren ser hereus del nostre patrimoni amb delectació poc dissimulada, s'explica: però els que tenen per ofici i ministeri l'adreça de l'estat no compliran els seus més elementals deures si no acudeixen amb constrenyiment i amb energia al remei, procurant atallar el dany amb el total canvi del règim que ha portat a tal estat l'esperit públic.

Cal deixar la mentida i desposarse amb la veritat; cal abandonar les vanitats i subjectar-se a la realitat, reconstituint tots els organismes de la vida nacional sobre els fonaments, modests, però ferms, que els nostres mitjans ens consenteixen, no sobre les formes  buides d'un convencionalisme que, com a ningú enganya, a tots desalienta i burla.

L'efecte inevitable del menyspreu d'un país respecte del seu Poder central és el mateix que en tots els cossos vius produeix l'anèmia i la decadència de la força cerebral: primer, l'atonia, i després, la disgregació i la mort.

Si prompte no es canvia radicalment de rumb, el risc és infinitament major, pel mateix que és més profund´ i de remei impossible, si s'acudeix tart; el risc és el total crebant dels vincles nacionals i la condemnació, per nosaltres mateixos, de la nostra destinació com a poble europeu i després de la pròpia condemnació, clar és que no es farà esperar qui en el seu profit i en el nostre dany l'execute".

Igualica, igualica que la situacio de la defuntica Espanya actual.