Benissa

dijous, 13 de setembre de 2012

Politics ignorants i funcionaris escarnits.


 Contra la baixada salarial i l'increment de jornada en la funció pública.

Francisco Bastida, Catedratic de Dret Constitucional.


Amb el funcionariat està succeint el mateix que amb la crisi econòmica. Les víctimes són presentades com a culpables i els autèntics culpables es valen del seu poder per a desviar responsabilitats, ficant-los mà a la butxaca i a l'horari laboral d'els qui inútilment proclamen la seua innocència. Ací, amb l'agreujant que en ser unes víctimes selectives, persones que treballen per a l'Administració pública, la resta de la societat també les posa en el punt de mira, com a part del deute que se li ha vingut damunt i no com una part més d'els qui pateixen la crisi. La baixada salarial i l'increment de jornada dels funcionaris s'aplaudeix de manera inmisericorde, amb el satisfet somriure dels governants per veure ratificada la seua decisió.


Darrere de tot açò hi ha una ignorància supina de l'origen del funcionariat. S'enveja del seu status -i per açò es critica- l'estabilitat que ofereix en l'ocupació, la qual cosa en temps d'atur i de precarietat laboral és comprensible; però aquesta permanència té la seua raó de ser en la garantia d'independència de l'Administració respecte de qui governe a cada moment; una garantia que és clau en l'Estat de dret.
En coherència, s'estableix constitucionalment la igualtat d'accés a la funció pública, conforme al mèrit i a la capacitat dels concursants. L'expressió de guanyar una plaça «en propietat» respon a la idea que al funcionari no se li pot «expropiar» o privar de la seua ocupació pública, sinó en els casos legalment previstos i mai per capritx del polític de torn. Cert que no pocs funcionaris consideren aqueixa «propietat» en termes patrimonials i no funcionals i es recolzen en ella per a un escàs rendiment laboral, a voltes amb el beneplàcit sindical; però açò és corregible mitjançant la inspecció, sense haver d'alterar aquella garantia de l'Estat de dret.


Els que més contribueixen al menyspreu de la professionalitat del funcionariat són els polítics quan accedeixen al poder. Estan tan acostumats a créixer en el partit a força de lleialtats i submissions personals, que quan arriben a governar no es fien dels funcionaris que es troben. Amb freqüència els veuen com un obstacle a les seues decisions, com a buròcrates que posen objeccions i controls legals a els qui pensen que no haurien de tenir límits per ser representants de la sobirania popular. En cas de conflicte, la lleialtat del funcionari a la llei i a la seua funció pública arriba a interpretar-se pel governant com una deslleialtat personal cap a ell i fins i tot com una oculta estratègia al servei de l'oposició. Per a evitar tal escull han sorgit, cada vegada en major nombre, els càrrecs de confiança al marge de l'Administració i de les seues taules salarials; també s'ha provocat una hipertròfia de càrrecs de lliure designació entre funcionaris, la qual cosa ha suscitat entre aquests un interès a alinear-se políticament per a accedir a llocs rellevants, que després tindran com a premi una consolidació del complement salarial d'alt càrrec. El desig de crear un funcionariat afí ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris, influint en la convocatòria de places, la definició dels seus perfils i temaris i fins i tot en la composició dels tribunals. Aquesta manera clientelar d'entendre l'Administració, en si mateix una corrupció, té molt a veure amb la corrupció econòmic-política coneguda i amb la fallada en els controls per a atallar-la.

Aquests governants de tots els colors polítics, però sobretot els que es titllen de liberals, són els que, després de la perversió causada per ells mateixos en la funció pública, arremeten contra la tropa funcionarial, siga personal sanitari, docent o purament administratiu. Si la crisi és general, no és comprensible que es rebaixe el sou només als funcionaris i, si el que es vol és gravar als quals tenen una ocupació, hauria de ser una mesura general per a tots els que perceben rendes pel treball siguen de font pública o privada. Amb tot, el més sagnant no és la retallada econòmica en el salari del funcionari, sinó l'insult personal a la seua dignitat. Pretendre que treballe mitja hora més al dia no resol cap problema bàsic ni estalvia llocs de treball, però serveix per a assenyalar-li com a persona poc productiva. Reduir els anomenats «moscosos» o dies de lliure disposició -que van nàixer en part com un complement salarial en espècie davant la pèrdua de poder adquisitiu- no alleuja en gens a l'Administració, ja que mai s'ha contractat a una persona per a substituir a qui gaudeix d'aqueixos dies, doncs es reparteix el treball entre els companys. La mesura només serveix per a crispar i desmotivar a un personal que, a més de veure com se li rebaixa el seu sou, ha de suportar que els governants ho estigmatitzen com una càrrega per a eixir de la crisi. Pura demagògia per a dividir als pagans. En contrast, els polítics en el poder no renuncien als seus assessors ni a cap dels seus generosos i múltiples emoluents i prebendes, que en la majoria dels casos mai tindrien ni en l'Administració ni en l'empresa privada si només es valoraren el seu mèrit i capacitat. I el greu és que no hi ha propòsit d'esmena. No s'enganyen, la crisi no ha corregit els mals hàbits; a tot estirar, els ha frenat per falta de finançament o, simplement, ha forçat a practicar-los de manera més discreta.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Que em vols dir?, o que vols que publiquem?.

AL TALL