Don Mariano i altres xics del munto.

- Despres del temps que portem amb l'assumpte del rescat d'Espanya: ara sí, ara no.

- De les tones d'euros que s'han lliurat, sota no se sap si la condició de devolució, als bancs, i sobretot als masos dels politicos "les caixes d'estalvi". Unes caixes han desaparegut i unes altres, quasi sanejades, tenen a les seues ultimes cupules dirigents pels passadissos dels jutjats.

- De la precipitació de notícies, de les quals hem perdut el compte, de cabassos de fem amb una olor a bitllet de 50 euros.

- De la extraordinaria cantitat de procediments oberts a ex-ministres, i diputats i senadors nacionals. A presidents i ex-presidents, i consellers i diputats de les comunitats autònomes.

- Del cert i evident tornada de la pobresa i misèria a Espanya.

- De l'augment del numero de persones treballant. I aquells que ho aconsegueixen, serà amb una precarietat tal que s'a passat a l'era de l'endoll i la caverna.

Despres de totes eixes evidències i moltes més, sembla que la consigna del partit del senyor delaplaçadelporta és negar allò que li afecta, i mentir sobre les dades economiques.

Amb el titol de "el porter que pará l'atur" ens feiem ressò de les manifestacions triomfalistes del delaplaçadelportal sobre les estupendes xifres d'aturats a Benissa. En la capçalera d'aquesta paguina hi ha un video molt il·lustratiu d'on els ve la creença de ser els primers en tot. "En tot".

Esta setmana els "negres" (els qui li redacten els discursos) dels discursos de don Mariano es van equivocar. Van copiar les dades de la paguina de la presidenta del IV Reich, la señora Merkel. Per açò, Don Mariano, i no pot ser per un altre casual, deia convençut, com d'una notícia esportiva del "As" (el seu llibre de capçalera) es tractara.

Espanya és la que mes progressa o la primera en tot entre els paisos de la CE.

El debat, millor, mentre es representava el sainet, uns dormien, uns altres jugant al Frozen Free Fall, els de el PP absents per motius urgents durant les intervencions de l'oposició, atònits els de l´oposicion per les barrabasadas de Don Mariano, mirant els grafico que desmenteixen, DE-MENTIAN, les al·lucinacions del Senyor dels Hilillos de Plastilina.

Res senyors, els grafics de debò.

 

 

 

El penúltim sopar. (Comentari d´un video)

I el senyor delaplaçadelportal va dir bon profit i van començar els apòstols a moure els seus papers. 

El senyor delaplaçadelportal i els apòstols eren conscients de la situació. La càmera estava allí. No tenien experiència anterior, el nerviosisme i el propòsit d'eixir bé en l'enregistrament era una preocupació comuna. 

La nostra primera impressió va ser la d'un quadre de l'Últim Sopar, d'aquells que en els anys 50 i 60 penjaven en els menjadors de totes les cases. Per què?. El senyor delaplaçadelportal, amb el seu llevar i posar de les ulleres de FORENSE CSI, pronunciava les paraules cerimonials. Li servia el servicial servidor al seu servei, a la seua dreta, li traslladava la paperassa que s'anava aprovant per unanimitat, adolorit ho notem, doncs cada paper pesava dos grams.
 
L'aprovació per unanimitat, ràpida i sense discussió, per a no entesos, semblava que no interessava i no tenia importància. Aprovació de l'acta de la sessió anterior. Reconeixement de despeses extrajudicials i expedients de modificació de crèdits (despeses i factures de l'any passat que es paguen amb càrrec al pressupost del 2015). 

Els apòstols de l'equip d'empleats, de la dreta del Senyor i de la dreta política, tenien la boca tancada, hi havia poc sopar per a lluir el seu verb i papers. Amb prou faenes l'apòstol de les Tecnologies i del Front de Joventuts va intervenir amb un discurs ràpid i intermitent. La apóstola de la Festa i la Força Armada, va afirmar el que el seu Senyor li hi havia prèviament predicat. L'orgull del Senyor per l'obtenció de medalles per accions heroiques en bé de la comunitat dels seus benvolgudíssims i ben reconeguts treballadors municipals.
 
Les perruqueries, per a les apóstoles, van estar tot el dia, tallant, llavant, tenyint i metxes i rajets, planxa i perfum. Els apòstols, no van ser menys, rasurats i pentinats cobreix calbes.
A l'esquerra del senyor delaplaçadelportal, una cadira buida, sant Pere?. No, allí faltava el servidor custodi del romanent.
 
El costat esquerre, un heterogeni grup d'apòstols. El primer a parlar va ser el Cananeo Zelotes i assots, amb proposicions, totes elles compartides i fins i tot ja pensades - va dir el Señor - per l'equip del govern delaplaçadelportal. Ràpidament aprovades, compartides i segurament mai aplicades. 

En segon lloc el bon Judes Tadeo, reivindicant l'arc metàl·lic, amb els noms forjats dels prócers de la glorieta de Don Joaquín i Donya Mariana. Recolzat pel cananista i Tomas.

El Senyor

El Senyor amb el seu proverbial i miraculosa premonició, a més de saviesa i bondat, tenia la resposta. El grup de pescadors d'ocupació de govern, (que protagonisme li va donar a l'equip, dels quals solament juga ell i els altres estan en la banqueta), l'equip del govern de la cabotá, havia previst que aqueixa peça havia de restaurar-se i situar-se en lloc idoni.

- Faltaria més!!!. Estem en tot senyors.- I pensava quan allò contestava - Encara sort que està en aquell racó. Ni jo ni el colossal, eximi i macanut dissenyador-firmant del dibuixet del xiquet, sabíem que allò fóra un retol forjat.

- Els tècnics estudien la seua nova ubicació?. - Sense risc a qu´ens equivoquem, segur que àdhuc ni se'ls ha dit a tals tècnics. Ni manat restaurar.

- Xe …..!!!! Que està la televisió, xiquets.
 

Un moment de la votació

Una altra aprovació anterior en el temps, i braç en alt, no s'havia pres de debò. Venia a col·lació per la proposta de permís de crema digital pel cananista. Tomas, el incrédul, s'esplaiá amb l'advertiment de les conseqüències d'un incendi en el terme municipal de l'hort de les oliveres, ja que de neteja i prevenció, res.
 
 La variant es comença enguany. El Senyor delaplaçadelportal declara haver parlat amb un fariseo de l'obra, el fill del qui toca l´orge, i li va explicar que solament faltava mesurar un parell de bancals i ja li portaven els papers a Mariano, qui es qui te que pagar.

I si segueix parlant hauria acabat dient que s'acaba enguany.
 
Més plats es van menjar, sempre, braç en alt, i per unanimitat. 

Un d'ells, i que no volem deixar passar és, com no, el del Museu de la Festa, una bona idea, que ja l'equip de pescadors d'ocupació tenia previst i estan ultimant el projecte els tècnics a fi de unificar tots els museus de Benissa en una xarxa museistica.  Sempre va per davant el Senyor. Ja se sap és un de la Santisima Trinitat.
 
Una percepció. El senyor delaplaçadelportal va traslladar en diverses ocasions el protagonisme al seu equip de mudets i als tècnics municipals.
 

l´apostol ben pagat

Com ben se sap, el seu equip d'empleats i els tècnics acataran la idea que ja està en la ment del Senyor, per a variar. Qui es el valent que li fa la contra?.
 
En la cantonada, quasi fóra de la taula, com a punt d'eixir corrent, l'apòstol ben pagat. Amb un somriure per baix del nas i del bigot. No sabem qui o que li feia gracia. Com sempre com un pato mut però no manxol.
 
I quan el Señor va dir: ja podeu anar-vos en pau.
 
Es van anar a poc a poc. A poc a poc. A poc a poc…….

Eixos pobres politics.

Transcrivim un article de Rosa Montero, “Eixos pobres polítics”, amb el qual coincidim. I no ara, des de fa anys diem, com Rosa, que: “ … alguns dels greus problemes que pateixen els polítics; el primer, el de la pura incompetència. “Crèiem que, perquè són poderosos, els governants tenen més capacitat que els altres per a dirigir els assumptes públics. Però no sempre és així. (…) Els governants, de mitjana, no posseeixen un talent especial per a governar. Posseeixen únicament un talent especial per a aconseguir el poder i conservar-ho, que no és el mateix”, o “el polític no té temps per res. Viu una vida ridículamente carregada de treball i de compromisos, una agenda tan extenuant i delirant, en fi, que no dorm, no pensa, no llig, no parla amb els seus fills, amb el seu cònjuge, amb la família, no trepitgen el carrer, no fan res, en fi, del que fan la resta dels humans. A més d'estar perpètuament esgotat, perd tot contacte amb la realitat.” I a més, i d'açò, el Senyor delaplaçadelportal és un clar exemple des de fa anys: “ … cansament que fomenta un altre greu error, segons Casajuana, i és que “com més poderosa se sent una persona, més fàcil és que, en compte de meditar tranquil·lament les seues decisions, trau conclusions precipitades de la informació que disposa, encara que siga incompleta. (…) Tendeix a pensar que, si ha sigut triat, és per que val per a açò”.. eixa supèrbia, avivada per la falta de temps, és la mare d'errors garrafales. I a més és el perfecte brou de cultiu per a la necessitat d'elogi i adulació que quasi tots els polítics senten…”

Eixos pobres politics

”Aprofitant la grip anual m'he vist d'una tacada els últims capítols de la primera temporada de la sèrie Borgen ; no sé si la febre haurà distorsionat la meva atenció , però m'han semblat fascinants .

Acabe de llegir, precisament, un assaig interessantíssim sobre aquest mateix tema: Les lleis del castell, de Carles Casajuana (Península), un diplomàtic de carrera que ha treballat en La Moncloa i ha vist molt d'a prop els engranatges del poder. Casajuana nomena alguns dels greus problemes que pateixen els polítics; el primer, el de la pura incompetència. “Creiem que, perquè són poderosos, els governants tenen més capacitat que els altres per a dirigir els assumptes públics. Però no sempre és així. (…) Els governants, de mitjana, no posseeixen un talent especial per a governar. Posseeixen únicament un talent especial per a aconseguir el poder i conservar-ho, que no és el mateix”. I cita una frase genial de Bioy Casares: “El món atribueix els seus infortunis a les conspiracions i maquinacions de grans malvats. Entenc que es subestima l'estupidesa”.

Borgen és aquesta producció danesa que narra l'arribada a la direcció de Govern , per primera vegada en la història del país , d'una dona que, pertanyent a un partit minoritari , arriba al lloc gairebé per carambola i ha de governar en coalició . Es va començar a emetre el 2010 i just un any després va arribar de veritat a càrrec la primera danesa , també inesperadament i en minoria : la maca i molt rossa Helle Thorning - Schmidt , la mateixa que va provocar l'atac de gelosia de Michelle Obama en fer-se somrients selfies amb el president dels Estats Units en l'enterrament de Mandela.

Però el valor de la sèrie no té a veure amb aquesta coincidència ni aquestes tafaneries. El que m'ha impactat és la senzillesa freturosa d'estridències (excepte un personatge que és un vertader miserable, no hi ha gent molt bona ni gent molt dolenta, no hi ha grans conspiracions ni tremendes corrupcions) amb la qual reflecteix de manera demoledora com el poder et canvia, t'empobreix i t'aliena. La protagonista arriba al càrrec de primera ministra entre altres coses per la seua frescor, per la seua veracitat, per la seua falta de fingiment, pel seu genuí anhel de millorar la societat danesa. Però n'hi ha prou que passe un any, només un any, perquè aqueixa dona s'haja traït a si mateixa innombrables vegades.

Amb dolor, amb immens sofriment, perquè no és una cínica; però amb una evident pèrdua de contacte amb la realitat. Quan estan preparant el discurs d'obertura del nou any parlamentari, el seu cap de comunicació li pregunta exasperat: “Però quin política vols fer? Què vols fer com a primera ministra, a més de mantenir-te en el poder?”. I aqueix és el quid de la qüestió: en tan sols 12 mesos, la lluita feroç pel manteniment en el poder sembla haver-se convertit en quasi l'únic joc que és possible jugar en Borgen, que és com criden al seu palau de Govern, a la Moncloa danesa.

Per afegiment, i açò és essencial, importantíssim, i es veu clarament en Borgen, el polític no té temps per res. Viu una vida ri­dículamente carregada de treball i de compromisos, una agenda tan extenuant i delirant, en fi, que no dorm, no pensa, no llig, no parla amb els seus fills, amb el seu cònjuge, amb la seua família, no trepitja el carrer, no fa res, en fi, del que fan la resta dels humans. A més d'estar perpètuament esgotat, perd tot contacte amb la realitat. Un cansament que fomenta un altre greu error, segons Casajuana, i és que “com més poderosa se sent una persona, més fàcil és que, en comptes de meditar acuradament les seues decisions, traga conclusions precipitades de la informació que disposa, encara que siga incompleta. (…) Tendeix a pensar que, si ha sigut triada per al lloc, és que val per a açò”. Aqueixa supèrbia, avivada per la falta de temps, és la mare d'errors garrafals. I a més és el perfecte brou de cultiu per a la necessitat d'elogi i adulació que quasi tots els polítics senten, segons Casajuana, en major o menor mesura. I cita a la Rochefoucauld: “A voltes imaginem que detestem l'adulació. Però en realitat només detestem la manera en què ens adulen”.

Borgen i Les lleis del castell et fan sentir pena pels polítics. No em referisc als corruptes, als grans canalles, sinó al que entra en la gestió pública ple de bones intencions i als pocs mesos cau en una orgia de treball q que només li deixa temps per a dedicar totes les seues energies a mantenir-se en la butaca. Pobres polítics, sí, però sobretot pobres de nosaltres, condemnats a ser dirigits per aquests malalts. No sé, alguna cosa caldria fer, prohibir-los treballar més enllà de les set de la vesprada, manar-los a casa el cap de setmana, tirar-los obligatòriament cada tres anys. No sembla fàcil escapar d'aquest parany. “Crec que amb el temps mereixerem no tenir Governs”, diu Borges, citat també per Casajuana.

Rosa Montero  (El Pais, 1 de febrer de 2015).