Benissa

dimarts, 3 de febrer de 2015

Eixos pobres politics.


Transcrivim un article de Rosa Montero, “Eixos pobres polítics”, amb el qual coincidim. I no ara, des de fa anys diem, com Rosa, que: “ … alguns dels greus problemes que pateixen els polítics; el primer, el de la pura incompetència. “Crèiem que, perquè són poderosos, els governants tenen més capacitat que els altres per a dirigir els assumptes públics. Però no sempre és així. (…) Els governants, de mitjana, no posseeixen un talent especial per a governar. Posseeixen únicament un talent especial per a aconseguir el poder i conservar-ho, que no és el mateix”, o “el polític no té temps per res. Viu una vida ridículamente carregada de treball i de compromisos, una agenda tan extenuant i delirant, en fi, que no dorm, no pensa, no llig, no parla amb els seus fills, amb el seu cònjuge, amb la família, no trepitgen el carrer, no fan res, en fi, del que fan la resta dels humans. A més d'estar perpètuament esgotat, perd tot contacte amb la realitat.” I a més, i d'açò, el Senyor delaplaçadelportal és un clar exemple des de fa anys: “ … cansament que fomenta un altre greu error, segons Casajuana, i és que “com més poderosa se sent una persona, més fàcil és que, en compte de meditar tranquil·lament les seues decisions, trau conclusions precipitades de la informació que disposa, encara que siga incompleta. (…) Tendeix a pensar que, si ha sigut triat, és per que val per a açò”.. eixa supèrbia, avivada per la falta de temps, és la mare d'errors garrafales. I a més és el perfecte brou de cultiu per a la necessitat d'elogi i adulació que quasi tots els polítics senten…”

Eixos pobres politics

Aprofitant la grip anual m'he vist d'una tacada els últims capítols de la primera temporada de la sèrie Borgen ; no sé si la febre haurà distorsionat la meva atenció , però m'han semblat fascinants .

Acabe de llegir, precisament, un assaig interessantíssim sobre aquest mateix tema: Les lleis del castell, de Carles Casajuana (Península), un diplomàtic de carrera que ha treballat en La Moncloa i ha vist molt d'a prop els engranatges del poder. Casajuana nomena alguns dels greus problemes que pateixen els polítics; el primer, el de la pura incompetència. “Creiem que, perquè són poderosos, els governants tenen més capacitat que els altres per a dirigir els assumptes públics. Però no sempre és així. (…) Els governants, de mitjana, no posseeixen un talent especial per a governar. Posseeixen únicament un talent especial per a aconseguir el poder i conservar-ho, que no és el mateix”. I cita una frase genial de Bioy Casares: “El món atribueix els seus infortunis a les conspiracions i maquinacions de grans malvats. Entenc que es subestima l'estupidesa”.

Borgen és aquesta producció danesa que narra l'arribada a la direcció de Govern , per primera vegada en la història del país , d'una dona que, pertanyent a un partit minoritari , arriba al lloc gairebé per carambola i ha de governar en coalició . Es va començar a emetre el 2010 i just un any després va arribar de veritat a càrrec la primera danesa , també inesperadament i en minoria : la maca i molt rossa Helle Thorning - Schmidt , la mateixa que va provocar l'atac de gelosia de Michelle Obama en fer-se somrients selfies amb el president dels Estats Units en l'enterrament de Mandela.

Però el valor de la sèrie no té a veure amb aquesta coincidència ni aquestes tafaneries. El que m'ha impactat és la senzillesa freturosa d'estridències (excepte un personatge que és un vertader miserable, no hi ha gent molt bona ni gent molt dolenta, no hi ha grans conspiracions ni tremendes corrupcions) amb la qual reflecteix de manera demoledora com el poder et canvia, t'empobreix i t'aliena. La protagonista arriba al càrrec de primera ministra entre altres coses per la seua frescor, per la seua veracitat, per la seua falta de fingiment, pel seu genuí anhel de millorar la societat danesa. Però n'hi ha prou que passe un any, només un any, perquè aqueixa dona s'haja traït a si mateixa innombrables vegades.


Amb dolor, amb immens sofriment, perquè no és una cínica; però amb una evident pèrdua de contacte amb la realitat. Quan estan preparant el discurs d'obertura del nou any parlamentari, el seu cap de comunicació li pregunta exasperat: “Però quin política vols fer? Què vols fer com a primera ministra, a més de mantenir-te en el poder?”. I aqueix és el quid de la qüestió: en tan sols 12 mesos, la lluita feroç pel manteniment en el poder sembla haver-se convertit en quasi l'únic joc que és possible jugar en Borgen, que és com criden al seu palau de Govern, a la Moncloa danesa.

Per afegiment, i açò és essencial, importantíssim, i es veu clarament en Borgen, el polític no té temps per res. Viu una vida ri­dículamente carregada de treball i de compromisos, una agenda tan extenuant i delirant, en fi, que no dorm, no pensa, no llig, no parla amb els seus fills, amb el seu cònjuge, amb la seua família, no trepitja el carrer, no fa res, en fi, del que fan la resta dels humans. A més d'estar perpètuament esgotat, perd tot contacte amb la realitat. Un cansament que fomenta un altre greu error, segons Casajuana, i és que “com més poderosa se sent una persona, més fàcil és que, en comptes de meditar acuradament les seues decisions, traga conclusions precipitades de la informació que disposa, encara que siga incompleta. (…) Tendeix a pensar que, si ha sigut triada per al lloc, és que val per a açò”. Aqueixa supèrbia, avivada per la falta de temps, és la mare d'errors garrafals. I a més és el perfecte brou de cultiu per a la necessitat d'elogi i adulació que quasi tots els polítics senten, segons Casajuana, en major o menor mesura. I cita a la Rochefoucauld: “A voltes imaginem que detestem l'adulació. Però en realitat només detestem la manera en què ens adulen”.


Borgen i Les lleis del castell et fan sentir pena pels polítics. No em referisc als corruptes, als grans canalles, sinó al que entra en la gestió pública ple de bones intencions i als pocs mesos cau en una orgia de treball q que només li deixa temps per a dedicar totes les seues energies a mantenir-se en la butaca. Pobres polítics, sí, però sobretot pobres de nosaltres, condemnats a ser dirigits per aquests malalts. No sé, alguna cosa caldria fer, prohibir-los treballar més enllà de les set de la vesprada, manar-los a casa el cap de setmana, tirar-los obligatòriament cada tres anys. No sembla fàcil escapar d'aquest parany. “Crec que amb el temps mereixerem no tenir Governs”, diu Borges, citat també per Casajuana.

Rosa Montero  (El Pais, 1 de febrer de 2015).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Que em vols dir?, o que vols que publiquem?.

AL TALL